Entrades populars

dimecres, 28 de maig de 2014

Perill groc d'endogàmia! Esteu tots col·locats?

Alerta! Bogeria contagiosa! Perill groc d’endogàmia!
Esteu col·locats? Pagar per publicar? Deixeu de fumar aquesta merda.



De debò? Esteu tots col·locats, tios i ties de les editorials! No pot ser. Fa poc vaig visitar una editorial que m’havia proposat editar la meva novel·la. La proposta no estava malament (és el que pensava en llegir el correu electrònic). De fet, era l’única que tenia fins aquell moment. Justament aquell mateix dia em va arribar una altra proposta, però encara una mica en l'aire perquè la lectora no havia llegit la novel·la fins a la fi.

Doncs, de què va això?

Molt bé, va de la impossibilitat de treure un llibre avui en dia en el cas que no pertanyis a una o més de les categories següents:

a)    Fill/a d’una família amb diners per pagar-te una publicació (model “nascut ric”).
b)    Fill/a d’una editorial a qui agrada el teu nom i el que escrius (model “enxufat”).
c)    Xicot/a,  nebot/da / cosí/na de les categories a i b (model “bona sort”).
d)    Guanyador/a d’un premi de literatura (model “boníssima sort”).
e)    Milionari/a amb ganes de satisfer la teva vanitat per treure un llibre (model “vanitat amb riquesa”).
f)     Subscriptor d’una editorial que pretén fer un concurs que realment no és res més que una autoedició ben emmascarada. Evidència: per participar en aquest concurs has de ser subscriptor i pagar per això, és clar (model “estúpid o desesperat”).
g)    Autor crèdul que no entén el que fan editorials grans quan et parlen d’una oportunitat increïble. L'única cosa que és encara més increïble és que cap autor es queixa sobre això. Les editorials fan el seu agost (model “ho fem entre tots”).

La veritat és que em sap molt greu, però jo no pertanyo a cap d’aquestes categories (bé, en poesia sí que vaig tenir aquesta sort increïblement bona, però això és una altra història). Amb la meva novel·la, que ja té dos anys més o menys, tot va molt i molt lent i tinc la sensació que no passa res. Per aquells que no saben de què parlo: tinc un llibre escrit en català, que no està malament (si ho puc dir modestament), i busco una editorial que em doni una mica de confiança i que cregui en mi, almenys una mica. I, a més, una editorial que prefereixi robar només als lectors en lloc dels autors i els lectors. Tot sona molt sarcàstic, ho admeto, sóc molt sarcàstica, i em declaro culpable; ho sento, és una situació desesperada. Desesperació que em fa ser sarcàstica o histèrica. Aquest cop m’ha tocat el to sarcàstic. Així és com em sento de moment.

a)    Sóc massa pobra per ser una autora, perquè si has d'aportar diners per treure un llibre pel qual hauries de rebre'n, alguna cosa va malament.
b)    Sóc massa intel·ligent per caure en la trampa de l’autoedició sota un segell que atreu la gent amb el seu nom molt i molt conegut, però el segell no és res més que una autoedició que al cap i a la fi has de finançar tota sola, encara que tindries el teu llibre. Bravo! Bravo? No. Així de senzill.
c)    Estic massa fastiguejada d'aquest món endogàmic per creure en models com aquest. Models de Generació Subway que pretenen d’oferir un concurs de literatura, però finalment no és altra cosa que una autoedició compartida entre tots els concursants.
d)    Estic massa desil·lusionada per creure que avui en dia hi ha encara editorials que creguin en autors joves o no tan joves sense publicar que tenen un llibre que pot ser diferent, però això no vol dir que estigui malament.
e)    Estic massa sensibilitzada amb tots els problemes econòmics que tinc a ca meva per saber que no puc permetre’m fer-me espònsor o patrocinadora de la meva pròpia novel·la. La vaig escriure. I prou. Si ningú la vol publicar, quedarà com una altra obra desconeguda.




No és tràgic. Però sí que és trist. Fins ara sempre he cregut en la força de bones editorials i gent autèntica. Però el que vaig viure m’ha aclarit l’últim dubte que el món editorial és un món empresarial, que tot va de negocis, que és en si mateix un hàbitat molt i molt endogàmic i l’endogàmia mai pot ser una bona decisió. No. Ho sento. No crec en això. Només escric. I prou. És la meva feina.

Busco una editorial amb perspectiva, perseverança i tossuderia. Si ho faig malbé tot amb aquest article, doncs liberatum mani. Liberatum mani (It is out of my hands). Vale (escrit en llatí, que vol dir ´sigues fort/a´). Be strong.

1 comentari:

  1. Ai, malauradament tot és món empresarial, no només les editorials. Tot.

    ResponElimina