Entrades populars

dimecres, 4 de juny de 2014

Hipnofòbia, de Salvador Macip. La fragilitat i la susceptibilitat de la ment humana

Hipnofòbia, de Salvador Macip. Un pols taquicardic i un llibre que no et deixa dormir

Aquest llibre fou publicat l’any 2012 i rebé el premi Carlemany pel foment de la llengua catalana.
Una nota personal: Després de llegir uns llibres tipus easy reader disponibles en català a la biblioteca del Centre d’Autoaprenentatge de Català), Hipnofòbia va ser el primer llibre que vaig llegir en català.







Vaig elegir Hipnofòbia en una llibreria després d'haver vist la portada, que em recordava Village of the Damned, i després d'haver llegit la contraportada. Va ser una compra impulsiva. No sabia res de l'autor. Això va ser a finals de maig de 2012. El vaig llegir amb un diccionari al meu costat, tot d’una tirada però tortuosament i molt lentament, mentre maleïa l’autor per utilitzar un vocabulari tan bo i tan variable, de manera que vaig millorar el meu vocabulari en un 30% (xifra estimada) només amb aquest llibre. Doncs, llegir-lo i gaudir-lo són dues coses distintes, que de vegades s’han de mirar a part. Sabia ben bé que això de la lectura entenedora era un repte per a mi, en aquest temps. Però al final ho vaig aconseguir.
Hipnofòbia m’ha impressionat. La història està ben escrita, el llibre té ritme, rapidesa i de vegades brusquedat, duresa i una crueltat fingida que fins i tot m’agrada molt perquè propulsa la història. A més, té street credibility pel que fa als diàlegs, que estan molt ben escrits. I, és clar, té uns caràcters que sí que són una mica traçats des d’uns caràcters ficticis i d'unes pel·lícules que em sonaven, cosa que l’autor esmenta als agraïments.

Doncs, bé, per què escric ara una ressenya, gairebé dos anys després de la primera lectura? Perquè, bàsicament, no he pogut fer-ho abans. Fer-ho en el sentit de ser-ne capaç, però també perquè m’era una cosa inexplicablement difícil. Com puc explicar-ho? M’estimava Hipnofòbia tant com l’odiava, ja que no només era absolutament difícil pel tema del lèxic. Em fascinava. Tampoc volia escriure un elogi basat en el fet que mentre el llegia realment no em quedava res per criticar, perquè simplement no tenia la perspectiva madura d’un lector en català per relativitzar aquesta impressió tan bona que el llibre m’havia proporcionat. Sona difícil, oi? ;)

Després d’haver llegit uns 200-300 llibres fins ara, crec que hi ha suficient material al darrere per avaluar un llibre com Hipnofòbia. El vaig rellegir ahir per fer-me'n una segona impressió. I, per cert, ho vaig gaudir molt. Molt més que la primera vegada perquè no havia de preocupar-me amb mots que no entenia i tampoc amb expressions o frases fetes. La fluïdesa de la lectura ajuda la fluïdesa d’enteniment. I això és un gran mèrit que té aquest llibre: et fa desitjar-lo més, t’enganxa, dóna al lector la voluntat de girar més i més planes per poder acabar un llibre que du un ritme bastant taquicàrdic… El pols és un pols accelerat.

Des del meu punt de vista, el llibre funciona en molts nivells. Com a història d’intriga i com a muntatge dels diferents gèneres, però també com a llibre amb tocs de ciència-ficció. Fins i tot, l’entorn, encara que està situat en el present i en el futur no gaire llunyà, em sembla que té un peu al terreny de la ciència-ficció. Com cada llibre que té un relleu més oscil·lant que altres, Hipnofòbia et fa pensar.
Hi ha aspectes del llibre problemàtics? Crec que sí. Malgrat que sigui un llibre boníssim, veig el problema en partir el llibre en dues meitats i al final realment són tres terços…, on el tercer terç quasi és inexistent perquè surt molt poc. Potser és una cosa que tan sols no m’agrada a mi, però quan hi ha una subdivisió dels capítols, inconscientment el lector espera una lògica inherent d’aquesta subdivisió. Però –i aquesta és la meva impressió personal– en aquest cas hauria sigut millor no crear aquesta expectació perquè realment el llibre no la compleix (cosa que tampoc és greu), però m’hauria estimat més de no tenir la impressió que aquesta subdivisió era artificial.

SPOILER ALERT!!!

--- Si encara no l'has llegit, salta aquest paràgraf ---


Una altra cosa que em va mancar era la qüestió de la fi. Es tracta d’un suïcidi intentat i no aconseguit, però cinc minuts després surt una amenaça de mort. Em manca una resolució per saber què passa amb aquell noi, amb el contraent? Almenys una frase que apunti en una direcció o una altra. M’agraden els finals oberts, però, en aquest cas, el lector té una certa esperança perquè la veu de la segona part bàsicament és la veu del noi i també és la veu de la raó i de la humanitat. Doncs si suposem que és el noi, exemple d'intel·ligència i també d'altres qualitats humanes, com recollons podria ser que el deixem així…? Quina altra opció té…? La resignació dins seu no encaixa amb l’emocionalitat d’un suïcidi… Què passarà amb ell?



BEN FET!

--- Ara ho pots continua a llegir. ---

El problema més gran que trobo amb Hipnofòbia és que m’interessa moltíssim el tema de la possibilitat de manipulació de la personalitat humana, la fragilitat fins i tot de l’ésser humà com a espècie, i la singularitat de les impressions personals que anomenem vida. És un tema vetust i alhora interessantíssim. Per tant, hi ha moltes interferències amb això.

Un altre tema seria sobre la complexitat de la imatge de les dones, però m’estalvio aquesta qüestió i la deixo per un moment, quan li pugui demanar a l’autor. ;) En aquest llibre, és ras i clar: l'única dona que hi surt i que mereix un comentari és la dona que traeix el seu amant, Mark Winslow. Què el fa caure dins les mans de l’enemic? Mmm… Is there something you want to talk about? Crec que això realment em sona. És la típica Lilith, un caràcter arquetípic, la dona fosca, que sempre només té una qualitat clau: seduir l’home, que bàsicament no pot fer-hi res en contra. Per tant, em sorgeixen unes preguntes. (Ha ha ha! Així ja veus com és quan estàs llegint una cosa i l’escrit no et dóna totes les respostes que estàs buscant… :p)

Deixant a part les bromes, crec que Hipnofòbia és un llibre excepcional, però encara no és millor llibre que el que va escriure un tal doctor M.

2 comentaris:

  1. Gràcies per la crítica! Per saber què li passa al nen de l'últim terç hauràs de llegir el conte-epíleg que vaig prublicar a la revista Catarsi... Però de totes maneres a mi m'agrada que el lector s'imagini una part del final. Admeto que en aquest llibre les doens hi juguen poc paper, però venia de dues novel·les on eren el personatge clau i volia canviar. Tot i que sí que tendeixo a fer femme fatales, no ho puc evitar...

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies a tu, Salvador! Ay, sí que és veritat! Em vares dir en un altre moment. Caram! M'ho llegiré ara mateix, directament. Tinc una idea de com podia seguir la història però ja ho veuré si la meva imaginació està ben plantada.
    Jjjjjjj. No era cap crítica això de les dones. Ja ho sé que tens uns personatges molt maques en els teus llibres i és clar macos també. Era una mica per provocatiu, ho admet.
    A mès, m'agraden femme fatales també i -si existeixen- els homes fatals igualment. Són caràcters forts i sexis que et sedueixen, et traeixen i després quedes mig dessagnat i morint t'estàs recordant un bes o una nit o el que sigui que era tan fantàstic que sí et pinta un somriure als llavis.

    ResponElimina