Entrades populars

diumenge, 1 de juny de 2014

Sobre literatura, mons distòpics i ucronies - una entrevista amb Jordi de Manuel

Entrevista amb Jordi de Manuel (22 de maig de 2014)

CK: Tu ets biòleg i escriptor. Es pot veure això dins la teva obra? Et fa gràcia entrellaçar les assignatures?
JdM: Jo sóc biòleg i escric. Sóc professor, però intento que mai, mai, que la meva obra estigui impregnada de cap assignatura, cap ensenyament de les ciències. No. Això convertiria la ficció en un llibre de text. En cap moment ho pretenc. Sí que és certa, que la primera novel·la (El pes de la por,  JdM amb Silvia Vega)

que vaig escriure formava part del context de l’institut, amb adolescents. És ciència-en-ficció… science in fiction. Allà parlem sobre la SIDA… Hi havia una idea, calia deixar clar en què consisteix la malaltia, com es contagia, però les novel·les no han de tenir intenció didàctica…
CK: No surt el mestre.
JdM: Inevitablement surt, suposo. Però d’una manera absolutament involuntària.
CK: Quin/a escriptor/a (mort/morta) és que més t’ha format?
JdM: Ostres, és molt difícil.
CK: Si ho pots dir?
JdM: Però hi ha molts autors que m’agraden. Però mort? En català? L'obra de la Mercè Rodoreda, i en Josep Pla. Potser són els més representatius i universals. N’hi ha tants....
CK: Digues un.
JdM: Només un? Només en puc dir un? Que difícil. No sé per on començar… Te’n diré un de la novel·la negra, i un de la ciència-ficció. Dic Patricia Highsmith per la novel·la negra, en la ciència-ficció seria l’Isaac Asimov… que a més em va iniciar com a lector de ciència-ficció.
CK: Quin/a escriptor/a (viu/viva) més t’ha donat una empenta a escriure?
JdM: Aquesta pregunta també és difícil. He llegit tant de tot.
CK: Hi havia un inici? Un moment clau?
JdM: La veritat és que no. He llegit tant i tant divers, que no tinc un autor de referència. No hi ha cap autor que m’hagi donat una empenta a escriure. Ostres, tu… No, no el reconec… Però potser em sortirà algun nom … No hi ha ningú. Sí que recordo un llibre que vaig llegir als 15 anys que em va impressionar, “El dia del trífids” de John Wyndham, em va marcar molt, aquesta lectura.
CK: Quin seria l’autor que més t’ impressiona ara? Si n’hi ha?
JdM: No, això de fer un rànquing és molt difícil. Admiro Jaume Cabré, per la coherència de la seva obra, perquè té un estil que ha anat fent cada vegada més agosarat.
CK: Podries imaginar-te una vida sense escriure / sense produir contes / narratives?
JdM: Sí, suposo que sóc capaç de viure sense escriure, i sense produir. Sense escriure, però sense ser creatiu, potser no. Amb la meva feina de professor, crec que no, no podria. Un no pot deixar ser allò que és. Si és pesat, és sempre pesat. Si un és avorrit, és avorrit. Si un és creatiu, mai no deixarà de ser-ho amb tots els matisos propis de la seva feina, en preparar les classes, en fer una xerrada, en escriure un conte, una novel·la, un relat breu … Per tant, depèn molt de la personalitat de cadascú. D’una manera o altra, mai deixaré de ser així mentre la salut m’ho permeti.
CK: Com ho veus el paisatge literari a Catalunya ara mateix?
JdM: A Catalunya, ja hi ha una crisi profunda editorial perquè … La crisi econòmica ha deixat molt tocat el món de la cultura. Podríem fer una analogia: quan hi ha un refredat econòmic, la cultura pateix una pulmonia. És a dir… una malaltia gravíssima… Com que la literatura forma part de la cultura, i com que la literatura catalana es una literatura petita i poc normalitzada, malauradament, això l’afecta moltíssim.
CK: El pacient està gairebé mort.
JdM:  El pacient encara no està mort, però està greu. Això ho saben bé les editorials quan fan números… Això no vol dir que els autors no continuem produint… perquè no ens mou els diners. Sí que ens mou la creativitat, ens mou la passió d’escriure…. La literatura catalana està a un bon moment des d’un punt de vista creatiu, des d’un punt de vista de qualitat… perquè hi ha autors potents. Els lectors saben, que poden trobar bona literatura en català, però la cosa està fotuda. … i la supervivència de molts autors perilla.
CK: Hi ha moltes editorials avui, hi ha la possibilitat de treure un llibre per un projecte verkami, o a traves d’una autopublicació. Però penses que cobreix totes les necessitats per autors joves o inèdits?
JdM: Jo crec que el món editorial hauria d’apostar pels autors joves o no joves, de qualitat, que no fes falta que hi haguéssim ni verkamis, ni autoedicions… ni res que olori a negoci… que no forma part de la vida cultural. Hi ha desaprensius que s’aprofiten d’autors joves o no tan joves, estafes en tota regla que s'aprofiten de l'autor que vol publicar. Jo crec el món editorial, ha d’apostar per la qualitat, ha de jugar-se-la, i ha d’editar literatura  en la qual cregui, d’una manera que es distribueixi bé a les llibreries i la pugui llegir qui la compri.
CK: En converses i en estadístiques noves es veu que hi ha una caiguda significativa en la venda de llibres. Com ho veus? Com s’explica? Com l’autor? Com a ciutadà? Com la persona amb ganes de llegir?
JdM: És el que deia abans.
La crisi augmentada, multiplicada. La gent crec que continua llegint, però no compra llibres. O es baixa ebooks, … o el que sigui. O va molt més a les biblioteques, que tenen una funció important perquè els llibres no desapareguin. O a les escoles… s'estan socialitzant els llibres. I això esta arruïnant moltes editorials i de retruc molts autors. Fins i tot hi ha una associació que es diu APE: Autors en Perills d’Extinció… autors de literatura infantil i juvenil en perill per la reutilització/socialització dels llibres… Tot això són mecanismes que la societat inventa o reinventa perquè la gent pugui continuar llegint en temps difícils, però també perjudiquen el món de la creació.
CK: Imaginem un escenari. (És una mica boja aquesta pregunta) Si el món editorial (totalment imaginatiu) fos una distòpia radical així de dictadura, amb un règim o amb una dictadura brutal per editors “dinerocràtes”, que miren només en el sous, en el profit (que treuen) així que poden exprimir els autors com uns llimons, els quals queden com esclaus en una fàbrica de pensament. Imaginem tu series el dictador. Què faries per a aconseguir aquesta dictadura no caigués?
JdM: Bé, jo crec és la realitat, no és cap distòpia. No està gaire lluny del que passa. (Riu) El món de la literatura és un negoci… és una indústria que en determinats sectors s'aprofita de la il·lusió d’uns autors o dels autors que comencen. És fàcil imaginar l'escenari que planteges, perquè des del punt de vista econòmic és així, tot i que hi ha llibertat ideològica, jo no em puc imaginar com el dictador que em demanes que imagini.

CK: Una altra pregunta una mica boja. El mateix escenari. Però aquesta vegada, estàs en la situació diametral. Ets un dels pobres autors, dels desgraciats, en la fàbrica de pensament. Què faries per a rebel·lar-te? Quina seria la solució per saltar-se, d’escapolir-se d’aquesta dictadura?
JdM: Crec seria molt difícil…. Perquè a l’autor no té la força que té l’editor, que és qui posa els diners, la maquinària perquè els llibres surtin, qui el distribueix... Seria com lluitar contra un gegant. Ara bé, actualment hi ha un mitjà: la tecnologia, que ens  permet que els autors puguem publicar gairebé sense res més que un teclat i una connexió d’internet. Per tant si hi ha qualitat i … amb prou difusió podria ser que algun autor pugui arribar… de fet, sí que ha passat… però passa molt poc. Es com la conjunció de moltíssimes variables… però podria passar que un autor naixi  fins i tot sense una maquinaria d’una editorial al darrere… potser és utòpic, però pot passar.  La competència entre autors llavors seria extraordinària… si ja ho és amb l’edició en paper. Crec ha succeït això amb la música. Hi ha youtubes d’autors nous que s'ho han muntat amb una guitarra i la veu únicament



CK: Em fas una proposta, o no? (riu) Em venia aquest pensament així que…
JdM: Això existeix amb la música. Amb literatura és molt més difícil perquè exigeix molt més al lector. Pots fer play i replay i pots fer m’agrada. I pots enviar-lo amb un enllaç.



CK: És molt bona idea! Moltes gràcies!
JdM: Sí que existeix aquesta opció Un escriptor pot fer una lectura d'un text breu, potser aquest format podria tenir difusió i arribar a molta gent, però també hi ha els audiobooks i de moment no han tingut gaire sortida. Un escriptor podria fer com un cantant, a la xarxa, però crec que són arts diferents, amb públics també diferents. El lector, lector de debò, crec que prefereix llegir que escoltar. En qualsevol cas, ningú no pot censurar als que innoven i arrisquen en nous formats de literatura. 
CK: Ho sé que t’agraden els contes distòpics. Si haguessis d’escriure una distòpia realista de què més et vindria de gust? Dels polítics, dels patriotes (qualsevol), de la pèrdua de nivell d’educació o de la pèrdua de ciència per les retallades?
JdM: A mi m’interessa molt, tot i que comença a ser una mica suat, el tema de les xarxes socials. Jo crec que no s'ha explorar prou… és massa nou, encara que se'n parli molt. Jo crec que les relacions entre les persones han canviat a partir de les xarxes socials… Tu i jo, si no fos per la xarxa, probablement no hauríem continuat en contacte encara que ens haguéssim conegut a Tarragona, al lliurament del Premi Pin i Soler. He fet amics fins i tot amb la xarxa, i també hi ha gent que m’interessa molt que està a la xarxa. 



Però per altra banda, aquest concepte “Oh, tinc tants amics” pot arribar a ser fals perquè un pot arribar a estar completament sol. Això, a mi, em fascina. Fins i tot hi has parelles fetes a partir de la relació virtual a la xarxa que desprçés s'han conegut… vés a saber quan amors platònics hi ha! He escrit algun relat inèdit, relacionat amb aquest tema. És un tema … que comença a ser explorat, però encara és verge… és molt nou.
CK: Tens raó. Això seria un tema molt distòpic.



JdM: Completament.
CK: He llegit uns llibres teus i he de dir m’agrada molt és Mans lliures. Aquesta història està derivada d’uns fets reals evidents. Què penses que és pitjor? La imaginació d’un autor? O els fets reals?
JdM: Crec sempre són pitjors els fets reals. Els fets real son tangibles. En aquest cas, en Mans Lliures és un assassinat planificat per un Estat. Justament s’ha sabut fa poc que varen matar l’Arafat de la mateixa manera... i abans Livtxenko. La imaginació de l’autor fa que tot sigui possible, pot ser esbojarrada i perversa, en literatura tot ha de ser possible.
CK:  Crec que tinc una pregunta que va amb això. Si poguessis fer un viatge cap a una altra època, quina seria, com a qui volies sortir, i per què?
JdM: Aniria cap al futur… També el passat, al passat per si calia canviar algun fet. Això seria una ucronia: fets ficticis del passat que canvien el present i el futur. Però a mi, em fascinarà molt més anar cap el futur.  És una opció més valenta, literàriament.
CK: Qui series? Un capità d’una nau espacial?
JdM: No només sobre la meva persona … seria sobre un espai concret, un món d’aquí a cinquanta anys, o més… A veure què podria passar. Què destruiríem de la Terra. Si arribarem a tenir sobirania…  sóc un escriptor que especula i això comporta anticipar-se en el temps, especular sobre escenaris possibles.
CK: Si tu fossis l’alcalde de Barcelona diguéssim, quines cinc coses directament i radicalment voldries canviar i per què? Cinc coses.
JdM: Uf, ho diré irreflexivament. Aquesta pregunta és molt difícil… La primera és assegurar l'equitat. Que tots tinguem oportunitats per poder gaudir sense distincions d’una educació de qualitat, d’una sanitat digne,… (pensa) i d’un tracte digne. Amb aquestes coses podries fer molts canvis. Un altre canvi seria l’aspecte urbanístic. Des d’ últims deu, quinze anys … crec que ja veiem canvis que s’estan produint… que la gent tingui més mobilitat amb mitjans de transport com ara amb la bicicleta. Obrir Barcelona al mar. Conciliar més el turisme amb la població. Això… És molt difícil. Actualment, Barcelona s’ha convertit en un destí turístic important. Els creuers, els nous hotels, els autobusos turístics. Els habitants de Barcelona hem de viure també amb això. Si va creixent molt, de quina manera podem fer que sigui una ciutat sostenible?
CK: uns canvis molt importants. Si us plau… Continua aquesta frase:
Sóc escriptor perquè…
-          Sóc així. [  ]
-          M’agrada. [  ]
-          Tinc coses a dir. [  ]
JdM: Sí, és això- Sóc així, perquè m’agrada, perquè  tinc coses a dir. (…). I m’agrada ser llegit. (…)Tinc coses a dir. Però realment m’agraden les tres opcions.
JdM:  Si és una questió de o – o – o, La posaría amb “tinc coses a dir”. I m’agrada ser llegit. És la cosa de l’autor: ser llegit. No sabía si es i - i – i o o – o – o.  Si són opcions, o si ha de triar només una … Però si només he de triar una opció seria “tinc coses a dir”.
CK: Quan siguis vell, quin pensament o quina sensació et fa més content o et faria més content
-          Els teus llibres són coneguts [  ]
-          Els teus llibres són com un llegat [  ]
-          Els teus llibres són els teus fills, els alters [  ]
JdM: No. Crec que parles… des d’un punt de vista de l’obra literaria. Suposem a priori bona salut, que continuí escrivint. Jo crec que un preten, després dels anys, és tenir un corpus d’obra, és a dir, un corpus literari… per tant sí que és un llegat… El Jordi de Manuel, què ha fet? Que ha escrit? Quina és la seva obra? Té coherència? Quin és el seu estil?  Per tant, sobretot, … aquesta obra … seria com un llegat.
CK: Molt ben explicat. Com ho porta sa teva dona que ets escriptor?
JdM: Molt bé, molt bé.
CK: No es queixa?
JdM: No, no. No es queixa. Més a més, és lectora meva. Forma part del “petit comité” de lectura que tenim tots els escriptors. És la primera lectora. Valoro molt la seva crítica. Té molt de sentit comú.
CK: Em pots recomanar un llibre?
JdM: Hòstia. En aquests moments, quin llibre podria recomanar jo?… És un llibre que acostumo de rellegir. És “La concessió del telèfon” de l’Andrea Camilleri.
CK: Això és una broma, no?
JdM: No. (Repeteix el títol en italià) És la concessió de telèfon. L’Andrea Camilleri. Te'l recomano vivament. És un llibre breu. Per a mi és el millor que ha escrit. És boníssim.
CK: Digues, hi ha una cosa que realment t’agradaria fer però fins ara només ha fet un dels teus personatges?
JdM: Una cosa que ha fet un dels meus personatges...
CK: Assassinar?
JdM: No, assassinar, no. Penso en un personatge de la novel·la L’olor de la pluja. En un moment donat es capaç de trencar amb el món…
CK: Cap spoiler. Encara no l’he llegit.
JdM: No, no, tranquil·la… Trencar amb un món amb, desconnectar-se de tot, i marxar. És un dels atribut més importants de la llibertat humana. És a dir: Quan un sent que ha de trencar amb el món amb el qual no encaixa, doncs, lliurement pugui marxar. No estic fent cap apologia del suïcidi, eh?… Al revés, marxa i continua amb una vida nova. Canvia completament tot. Aquest exercici de llibertat és tan difícil, retornant a la qüestió, tenir aquesta capacitat en algun moment determinat estaria bé.
CK: Crec que he de llegir-me L’olor de Pluja per entendre el que m’has dit ara. Gràcies per l’entrevista!
JdM: Gràcies a tu. He passat una estona molt agradable.

3 comentaris:

  1. Quina entrevista més bonica. M'ha encantat. Me la guardaré per a tot el meu arxiu sobre el Jordi. Felicitats als dos. I sí, no et perdis 'L'olor de la pluja'

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Anna! M'estic tornant vermella com un tomàquet. Gràcies i moltes! Segurament m'ha ajudat molt tenir en Jordi per l'entrevista. I tant que em llegiré 'L'olor de la pluja'. ;)

    ResponElimina