Entrades populars

dimarts, 28 d’abril de 2015

T.S. Eliot The Waste Land - The Fire Sermon III. El sermó del foc.

III. THE FIRE SERMON

The river’s tent is broken: the last fingers of leaf
Clutch and sink into the wet bank. The wind
Crosses the brown land, unheard. The nymphs are departed. 175
Sweet Thames, run softly, till I end my song.
The river bears no empty bottles, sandwich papers,
Silk handkerchiefs, cardboard boxes, cigarette ends
Or other testimony of summer nights. The nymphs are departed.
And their friends, the loitering heirs of city directors; 180
Departed, have left no addresses.
By the waters of Leman I sat down and wept…
Sweet Thames, run softly till I end my song,
Sweet Thames, run softly, for I speak not loud or long.
But at my back in a cold blast I hear 185
The rattle of the bones, and chuckle spread from ear to ear.
A rat crept softly through the vegetation
Dragging its slimy belly on the bank
While I was fishing in the dull canal
On a winter evening round behind the gashouse. 190
Musing upon the king my brother’s wreck
And on the king my father’s death before him.
White bodies naked on the low damp ground
And bones cast in a little low dry garret,
Rattled by the rat’s foot only, year to year. 195
But at my back from time to time I hear
The sound of horns and motors, which shall bring
Sweeney to Mrs. Porter in the spring.
O the moon shone bright on Mrs. Porter
And on her daughter 200
They wash their feet in soda water
Et, O ces voix d’enfants, chantant dans la coupole!
Twit twit twit
Jug jug jug jug jug jug
So rudely forc’d. 205
Tereu
Unreal City
Under the brown fog of a winter noon
Mr Eugenides, the Smyrna merchant
Unshaven, with a pocket full of currants 210
C. i. f. London: documents at sight,
Asked me in demotic French
To luncheon at the Cannon Street Hotel
Followed by a week-end at the Metropole.
At the violet hour, when the eyes and back 215
Turn upward from the desk, when the human engine waits
Like a taxi throbbing waiting,
I Tiresias, though blind, throbbing between two lives,
Old man with wrinkled female breasts, can see
At the violet hour, the evening hour that strives 220
Homeward, and brings the sailor home from sea,
The typist home at tea-time, clears her breakfast, lights
Her stove, and lays out food in tins.
Out of the window perilously spread
Her drying combinations touched by the sun’s last rays, 225
On the divan are piled (at night her bed)
Stockings, slippers, camisoles, and stays.
I Tiresias, old man with wrinkled dugs
Perceived the scene, and foretold the rest—
I too awaited the expected guest. 230
He, the young man carbuncular, arrives,
A small house-agent’s clerk, with one bold stare,
One of the low on whom assurance sits
As a silk hat on a Bradford millionaire.
The time is now propitious, as he guesses, 235
The meal is ended, she is bored and tired,
Endeavours to engage her in caresses
Which still are unreproved, if undesired.
Flushed and decided, he assaults at once;
Exploring hands encounter no defence; 240
His vanity requires no response,
And makes a welcome of indifference.
(And I Tiresias have foresuffered all
Enacted on this same divan or bed;
I who have sat by Thebes below the wall 245
And walked among the lowest of the dead.)
Bestows one final patronizing kiss,
And gropes his way, finding the stairs unlit…
She turns and looks a moment in the glass,
Hardly aware of her departed lover; 250
Her brain allows one half-formed thought to pass:
“Well now that’s done: and I’m glad it’s over.”
When lovely woman stoops to folly and
Paces about her room again, alone,
She smoothes her hair with automatic hand, 255
And puts a record on the gramophone.
“This music crept by me upon the waters”
And along the Strand, up Queen Victoria Street.
O City City, I can sometimes hear
Beside a public bar in Lower Thames Street, 260
The pleasant whining of a mandoline
And a clatter and a chatter from within
Where fishmen lounge at noon: where the walls
Of Magnus Martyr hold
Inexplicable splendour of Ionian white and gold. 265
The river sweats
Oil and tar
The barges drift
With the turning tide
Red sails 270
Wide
To leeward, swing on the heavy spar.
The barges wash
Drifting logs
Down Greenwich reach 275
Past the Isle of Dogs.
            Weialala leia
            Wallala leialala
Elizabeth and Leicester
Beating oars 280
The stern was formed
A gilded shell
Red and gold
The brisk swell
Rippled both shores 285
South-west wind
Carried down stream
The peal of bells
White towers
            Weialala leia 290
            Wallala leialala
“Trams and dusty trees.
Highbury bore me. Richmond and Kew
Undid me. By Richmond I raised my knees
Supine on the floor of a narrow canoe.“ 295
“My feet are at Moorgate, and my heart
Under my feet. After the event
He wept. He promised ‘a new start.’
I made no comment. What should I resent?”
“On Margate Sands. 300
I can connect
Nothing with nothing.
The broken finger-nails of dirty hands.
My people humble people who expect
Nothing.” 305
      la la
To Carthage then I came
Burning burning burning burning
O Lord Thou pluckest me out
O Lord Thou pluckest 310
burning


III. EL SERMÓ DEL FOC

La tenda del riu s'ha romput: els últims dits de fullatge
S'aferren i s'enfonsen dins la vora mulla. El vent
Creua la terra bruna, inaudit. Les nimfes se n'han anat. 175
Dolça Thames, córre suaument, fins què acabi la meva cançó.
El riu no porta botelles buides, papers d'entrepans,
Mocadors seders, caixes de cartulina, burilles
O altres testimonis de nits estivals. Les nimfes se n'han anat.
I els seus amics, els hereus dels consellers estatals que vagabunden; 180
Eixit, han deixat cap adreça.
A la vora del llac Leman vaig asseure'm i vaig plorar…
Dolça Thames, córre suaument fins què acabi la meva cançó,
Dolça Thames, córre suaument, perquè ni parlo fort ni massa.
Però al meu darrere en una explosió freda sento 185
El soroll dels ossos, i rialleta estesa d'una orella fins a l'altra.
Una rata va reptar suaument per la vegetació
Arrossegant la seva pantxa enllefiscada damunt la vora
Mentre estava pescant al canal esmorteït
En una ronda de nit d'hivern darrere de la fàbrica del gas. 190
Meditant sobre el naufragi del rei, del meu germà
I sobre la mort del rei, del meu pare abans d'ell.
Cossos blancs nus en el sòl baix humit
I ossos llençats en un petit baix altell sec,
Agitats només pels peus de la rata, any rere any. 195
Però darrere meu sento de tant en tant
El so dels clàxons i motors, que portaran
Sweeney cap a Mrs. Porter a la primavera.
O la lluna va brillar lluminosament sobre Mrs. Porter
I la seva filla 200
Elles renten els seus peus en aigua mineral amb gas
Et, O ces voix d’enfants, chantant dans la coupole!
Twit twit twit
Jug jug jug jug jug jug
Tan rudament forçada. 205
Tereu
Ciutat irreal
Sota la boira bruna d'un migdia d'hivern
Mr Eugenides, el mercader de Smirna
Sense afaitar, amb una butxaca plena of panses 210
C. i. f. Londres: documents a la vista,
Em demanava en un francès demòtic
A dinar al Hotel de Cannon Street
Seguit d'un cap de setmana al Metropole.
A l'hora blava, quan els ulls i l'esquena 215
Es giren cap amunt des de l'escriptori, quan el motor humà espera
Com un taxi palpitant en l'espera,
Jo Tiresias, malgrat cec, palpitant entre dues vides,
Home vell amb mamelles femenines arrugades, puc veure
A l'hora violeta, l'hora de vesprada que s'esforça 220
Cap a casa, i porta el mariner a casa de la mar,
El mecanògrafa a casa en l'hora del te, endreça després el seu esmorzar, encén
La seva estufa, i ordena aliments llaunats.
Des de la finestra arriscadament esteses
Els seus conjunts per secar tocats pels últims raigs del dia, 225
Sobre el sofà hi ha un munt (a la nit el seu llit)
Mitges, sabatilles, camisoles i mitges amb goma elàstica.
Jo Tiresias, ancià amb mamelles arrugades
Vaig percebre l'escena, i predir la resta—
Jo també vaig expectar el convidat esperat. 230
Ell, el jove amb carboncles, arriba,
Un venedor d'una petita immobiliària, amb una mirada intrèpida,
Un dels baixos en el qual assegurança s'asseu
Com un barret de seda sobre un millionari de Bradford.
Ara és el moment propici, com va pensar, 235
La cena s'ha acabada, ella s'avorreix i està cansada,
Esforços a fer-la participar en carícies 
Que encara són sense reprovació, si sense desig.
Excitat i decidit, va assaltar alhora;
Mans exploradors no van encontrar cap defensa; 240
La seva vanitat no requereix cap resposta,
I tracta la indiferència seva com si fos una benvinguda.
(I jo Tiresias vaig anticipar el patiment en tot
Promulgat en aquest mateix sofà o llit;
Jo qui vaig seure a Tebes sota el mur 245
I vaig passejar al costat els més baixos dels difunts.)
Atorga un bes final fatu,
I busca a palpentes el seu camí, a les escales sense llum…
Ella es gira i mira un moment al got,
Tot just conscient del seu amant eixit; 250
El seu cervell permet que un pensament mig-format passi:
“Doncs ara ja està fet: i estic contenta que s'hagi acabat.”
Quan dona encantadora s'abaixa a la bogeria i
Va amunt i avall al seu despatx de nou, sola,
Va arreglar els seus cabells amb mà automàtica, 255
I posa un vinil sobre el gramòfon.
“Aquesta música s'arrossegava al costat meu sobre les aigües”
I al llarg del bri, amunt Queen Victoria Street.
O Ciutat Ciutat, de vegades puc sentir
Al costat d'un bar a Lower Thames Street, 260
El ploquireig agradable d'una mandolina
I una gatzara i una xerrada des de dins
On pescadors fan el migdia: on els murs
De Magnus Màrtir sostenen
Esplendor inexplicable de blanc Ionià i or. 265
El riu sua
Petroli i quitrà
Les barcasses van a la deriva
Amb la marea alta
Veles roges 270
Amples
A sotavent, tornant a gronxar-se l'espat feixuc.
Les barcasses renten
Soques de deriva
Avall, a Greenwich arriben 275
Passada l'illa dels Gossos.
            Weialala leia
            Wallala leialala
Elizabeth i Leicester
Guanyant rems 280
La popa va ser formada
Una petxina daurada
Roig i d'or
L'onatge ràpid
Arrissava les dues ribes 285
Vent del sud-oest
Portava riu avall
El repic de campanes
Torres blanques
            Weialala leia 290
            Wallala leialala
“Tramvies i arbres polsosos.
Highbury va portar-me. Richmond i Kew
Va desfer-me. Al Richmond vaig pujar els meus genolls
Supí a terra d'una canoa estreta.“ 295
“Els meus peus són a Moorgate, i el meu cor
Sota els meus peus. Després de l'esdeveniment
Va plorar. Va prometre ‘un inici nou.’
Vaig fer cap comentari. Què hauria de ressentir-me?”
“A Margate Platja. 300
Puc connectar
No-res amb no-res.
Les ungles espatllades de dits de mans brutes.
La meva gent humil gent qui espera
No-res.” 305
      la la
A Cartege, aleshores vaig venir 
Cremant cremant cremant cremant
O Senyor Tu em vas collir
O Senyor Tu em vas collir 310
cremant
















4 comentaris:

  1. Primer de tot el meu reconeixement per l'atreviment de vessar una obra an important a la nostra llengua. Segon, l'enlluernament pel ver torrencial d'Eliot, del qual reconec que només tenia referències però al qual mai m'havia encarat --i d'ací plora la criatura del meu comentari...
    Dit això, la traducció d'Eliot me l'imagino com la feina d'un missatger que va al cel i en pren una mica per ensenyar-nos-el a la resta dels mortals. Una tasca immensa, doncs.I a dos nivels: primer, un diguéssim literal: la traducció del text per fer-lo entndre paraula per paraula; i després --i de llarg més difícil--, el literari: o sigu acostar-nos a l'original i canviar aquella paraula o aquesta per una altra que no vol dir el matix ero que ací queda millor i dóna idea de la circumstància.
    Per acabar, només puc retreure alguna falta, essencialment de caire ortogràfic i qualque "typo" que amb una nova repassada els hauríem pogut fer marxar --recordo un "of" no traduït per exemple.
    I ho deixo ací: nomś encoratjar a la persona que ha decidit passejar per aquests viaranys i desitjar-li perseverança i sort: endavant.

    ResponElimina
  2. Primer de tot el meu reconeixement per l'atreviment de vessar una obra an important a la nostra llengua. Segon, l'enlluernament pel ver torrencial d'Eliot, del qual reconec que només tenia referències però al qual mai m'havia encarat --i d'ací plora la criatura del meu comentari...
    Dit això, la traducció d'Eliot me l'imagino com la feina d'un missatger que va al cel i en pren una mica per ensenyar-nos-el a la resta dels mortals. Una tasca immensa, doncs.I a dos nivels: primer, un diguéssim literal: la traducció del text per fer-lo entndre paraula per paraula; i després --i de llarg més difícil--, el literari: o sigu acostar-nos a l'original i canviar aquella paraula o aquesta per una altra que no vol dir el matix ero que ací queda millor i dóna idea de la circumstància.
    Per acabar, només puc retreure alguna falta, essencialment de caire ortogràfic i qualque "typo" que amb una nova repassada els hauríem pogut fer marxar --recordo un "of" no traduït per exemple.
    I ho deixo ací: nomś encoratjar a la persona que ha decidit passejar per aquests viaranys i desitjar-li perseverança i sort: endavant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Primer de tot: Moltíssimes gràcies David.
      El meu cor ha fet un salt super gran quan vaig llegir-lo, i m'he posat una mica vermella, però bé. Realment m'estàs dient el que vaig pensar jo mateixa. Una traducció de T.S. Eliot sempre ha de ser una approximació. I tambe és un repte. I una feinada.
      És com dius:
      S'ha de fer a poc a poc. Encara hi ha coses que voldria canviar per fer-ho més accessible com a poema. Ara he fet la primera feina. Després m'ho miraré amb calma i veuré on s'ha de fer retoques.

      La poesia de T.S. Eliot es defineix com a "heap of broken images". Va ser el padrí del modernisme. Sempre hi ha un munt d'al·lusions, un munt de jocs amb paraules, i també hi ha aquesta llei de què qualsevol cosa pot transmetre dos o més significats.
      L'ambivalència i l'ambiguïtat deliberada de'n Eliot només se supera amb la seva genialitat. Sembla que hi ha una tonelada d'imatges i de veus que sacseja i des d'aquí fa un muntatge.

      Eliot transmet elegància, però és gens fàcil a l'hora de traduir. Diguem-ne si parlo sincerament, em vaig maleir més d'una vegada, i al final vaig emetre renecs cada dos per tres perquè realment és una feinada. S'ha d'aceptar, és gens de fàcil. Però tinc l'avantatge que T.S. Eliot sempre m'ha fascinat. Des de sempre, des del principi. Vaig començar als setze anys, i després a la uni vaig seguir amb ell. Vaig fer la meva tesi sobre ell, i admet encara té una fascinació inacabable per a mi.
      Espero que puc polir aquesta traducció una mica perquè m'he quedat bastant a prop a l'original i per això voldria retocar unes línies després.

      Doncs, moltíssimes gràcies a tu! M'ha fet somriure la teva entrada i veig que hi ha gent com jo - gent amb una aficció a la poesia :)

      Si puc transmetre una mica la meva passió per a la poesia de'n Eliot, estaria bé.

      Endavant! Espero que un dia puc finalitzar aquest repte i potser un dia publicar la meva traducció. Doncs, seria un somni meu!

      Elimina
  3. Primer de tot: Moltíssimes gràcies David.
    El meu cor ha fet un salt super gran quan vaig llegir-lo, i m'he posat una mica vermella, però bé. Realment m'estàs dient el que vaig pensar jo mateixa. Una traducció de T.S. Eliot sempre ha de ser una approximació. I tambe és un repte. I una feinada.
    És com dius:
    S'ha de fer a poc a poc. Encara hi ha coses que voldria canviar per fer-ho més accessible com a poema. Ara he fet la primera feina. Després m'ho miraré amb calma i veuré on s'ha de fer retoques.

    La poesia de T.S. Eliot es defineix com a "heap of broken images". Va ser el padrí del modernisme. Sempre hi ha un munt d'al·lusions, un munt de jocs amb paraules, i també hi ha aquesta llei de què qualsevol cosa pot transmetre dos o més significats.
    L'ambivalència i l'ambiguïtat deliberada de'n Eliot només se supera amb la seva genialitat. Sembla que hi ha una tonelada d'imatges i de veus que sacseja i des d'aquí fa un muntatge.

    Eliot transmet elegància, però és gens fàcil a l'hora de traduir. Diguem-ne si parlo sincerament, em vaig maleir més d'una vegada, i al final vaig emetre renecs cada dos per tres perquè realment és una feinada. S'ha d'aceptar, és gens de fàcil. Però tinc l'avantatge que T.S. Eliot sempre m'ha fascinat. Des de sempre, des del principi. Vaig començar als setze anys, i després a la uni vaig seguir amb ell. Vaig fer la meva tesi sobre ell, i admet encara té una fascinació inacabable per a mi.
    Espero que puc polir aquesta traducció una mica perquè m'he quedat bastant a prop a l'original i per això voldria retocar unes línies després.

    Doncs, moltíssimes gràcies a tu! M'ha fet somriure la teva entrada i veig que hi ha gent com jo - gent amb una aficció a la poesia :)

    Si puc transmetre una mica la meva passió per a la poesia de'n Eliot, estaria bé.

    Endavant! Espero que un dia puc finalitzar aquest repte i potser un dia publicar la meva traducció. Doncs, seria un somni meu!

    ResponElimina