Entrades populars

dijous, 21 de maig de 2015

Panteisme i mortalitat: La decisió i la distracció de Manperel


Una cosa al principi. M'estim molt aquest llibre. És per a mi un cop de geni. Per què?
Perquè és diferent i gosa a ser-ho. Bravo!

Al mateix temps... Sí que hi ha coses que no m'han agradat. Pot ser perquè el tema m'emociona massa però en aquesta entrada parlaré també de les coses que veig difícil en aquest llibre. Tan bo que és, hi ha coses que faria diferent. Fins i tot, alguns capítols que voldria reeditar. Això realment és un mèrit, si una novel·la t'emociona tant que vols reeditar uns capítols diu que no et deixa amb la sang freda. Això sí que és bo.

Aquest llibre m'ha fet patir una mica i m'ha donat un mal de cap de vegades. Com que vaig dir a l'altra entrada del bloc, no solc llegir llibres lents. És una cosa personal, ja ho sé. Gràcies a Déu ja coneixia altres llibres de Jordi així que vaig pensar que segurament hi ha una cosa que s'amaga darrera aquesta lentitud.

Però aquest llibre no tan sols és lent, però de vegades es concentra en coses que no impulsen gaire el trama i per tant, per a mi, era un llibre difícil de llegir. Per a mi era com si fos una pel·lícula d'un altre segle (passat) encara que el trama se situa al present. No em sembla un desavantatge en si. Només m'ha costat una mica acostumar-me al ritme que és ben diferent.

S'ha de destacar unes coses abans d'inundar-se en la trama. En parts és un llibre semi autèntic, però alerta, en altres, no ho és. És ficció. I a més, és ciència-ficció.

Hi havia un matemàtic rus, en Grigori Perelman, qui va resoldre un dels grans enigmes matemàtics del segle, la conjecture de Poincaré, i amb això va guanyar la Fields Medal. Ell, però, la va rebutjar. Això sí que és cert.

En el llibre ens trobem amb un matemàtic que també va fer el mateix que Perelman va fer. Va rebutjar la medalla Fields, va fer un viatge a una illa a l'Àrtic on passa el seu temps, molt allunyat de tot, quasi com un hermit. El que vaig raríssim és que l'endú la seva mare (que evidament pateix d'Alzheimer o altra malaltia dissociativa) i gairebé serveix com a recipient d'una conversa. Hi ha un altre ésser que acompanya Manperel i és el seu gos que veiem com un tipus d'esperit de panteisme. Doncs, Grisha, el seu gos i la interacció amb ell sempre proporciona una mica de "human touch" i de l'humanisme que no veiem quasi enlloc. Potser una mica la interacció amb el carter, però és més una unió de treball. Tot aquest llibre em pareix una mica que para l'acció en sec. Això ho vaig trobar bastant difícil.

Després hi ha aquestes cartes... d'un lloc que cap home mortal pot anar-se'n sinó quan no se'n torni. Parlem de les cartes. Per a mi, era una mena molt interessant d'introduir el tema del pare absent, i de la dificultat d'entendre l'altra generació. Pensava que era un cop de geni, però per a mi, tot aquest tema amb les cartes hauria pogut ser més breu, i més misteriós. Això crec que és la raó per què enmig la novel·la perd una mica d'agilitat.

Realment pot ser que el matemàtic (l'home qui protagonitza el llibre) no té una vida interior gaire intensa o no permet cap interacció amb la vida en si. Però el lector es veu reflectit en la lentitud de la vida d'un matemàtic rus tancat en una casa petita al cercle àrtic amb la seva mare qui pateix d'Alzheimer. Em faltava acció.

Per altra banda, matemàtics no solen ser herois d'acció. Solen ser homes tancats i una mica "nerd". Aquest llibre no em fa gràcia en aquest sentit. Crec hauria sigut millor si Manperel hagués sigut un home amb aficions estrafolaris i unes tendències que l'haurien fet més plàstic, més tres-dimensional. A mi, Manperel queda un home dos-dimensional perquè no el puc veure. No puc imaginar-me com és com a persona. Si hauria de deduir-lo del llibre, diria és un home casat amb el seu treball.

És clar que aquest llibre té altres opcions de ser llegit i interpretat. No dic que no m'hagi agradat però s'ha de prendre temps per entendre la difusió de Manperel, la distracció i també la dissociació de Manperel. La recerca per servir l'home. La passió que envolta les matemàtiques. Si hom segueix aquest fil d'interpretació, es pot dir que Manperel és un llibre amb un toc de filosofia. Tot aquest allunyar-se de tothom, rebutjar un premi, viatjar a un lloc solitari fa un fons d'un filòsof que resol els problemes de la vida.

Però... i aquí va la crítica... per què no es veu aquest humanisme en altres situacions? En altres actituds?

En la seva isolació auto-infligida rep una carta que li atorga un premi com a matemàtic. La llença sense voler anar-se'n. També rep una carta que li comunica la mort del seu pare que pòstum li fa arribar unes cintes amb informacions sobre ... ?, què? El lector no rep aquesta informació... queda tot una mica a la foscor. També té la seva mare com al seu costat. Pareix que la seva mare fos l'única complicació de la seva vida. Doncs, ell fa un viatge.

Començ amb les coses que no m'han agradat.
- La lentitud és alguna cosa que trob difícil
- la incongruència behaviorals
- la mare amb Alzheimer (clixé)
- el clixé de bon home

Per a mi és una novel·la que té molt de mèrit perquè realment tracta d'un tema que quasi ningú triaria, sinó si estàs aficionat tu mateix perquè per a escriure sobre matemàtiques s'ha de saber-ne alguna cosa. I com que supòs això és el cas aquí va el problema inherent, si estàs dins aquest tema, t'envolten els mateixos problemes que l'han envoltat el Perelman. La concentració amb problemes surrealistes que impedeixen el flux d'una percepció aguda i interpersonal que trob a mancar.

Això per a mi és el problema de torre d'ivori.

Dit tot això, ho trob una novel·la molt ben escrita, malgrat que sigui d'un tempo lent, però el llenguatge de vegades és boníssim, és quasi poètic i es troba un lirisme a l'hora de descripcions de la naturalesa que es pot parlar d'un panteisme de Manperel.

A mi m'havia agradat moltíssim la descripció de les nits d'estiu al cercle àrtic. Fan ganes d'anar-hi. Deuen ser precioses.

A més, cada vegada que llegeix en aquest llibre, pens que hi ha una capa més, i això ha de ser un bon senyal, si pots imaginar-te altres interpretacions. És un calidoscopi veritable, aquest llibre. De filosofia, de matemàtiques, de pares i fills, de mares i fills, de la mort, de la mortalitat, de la immortalitat captivada en la naturalesa. De la responsabilitat que tenim tothom. Tothom té la seva responsabilitat de què no es pot desentendre. Fa goig i és innovació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada